Trobe a faltar
dormir en una tenda de campanya gitada damunt de pedres amb l’única protecció
d’una tovalla i rodejada de restes de cigarrets. Escric açò asseguda a la taula
del menjador del pis de la capital i em sent rara perquè no m’he assegut en una
cadira que no fóra de platja en quatre dies. I ho enyore. Enyore no tindre
menjar i alimentar-me amb tabac i kalimotxo, enyore la falta completa i
absoluta d’horaris, l’alçar-me a les 6 del matí, fumar, veure les cares de
rebentats de tots i tornar a dormir, llevar-me de nou a les 8, beure un parell
de tragos i anar rodejada de gent coneguda hores abans a per cafés al bar del
poble mentre discutim sobre qui de tots ha dormit menys i pitjor, tornar i
ficar-nos a beure com descosits a crit de “vull
alcoholitzar-me!”, la torrà del migdia amb veïns de tenda que ni coneixíem més
que d’algun “eh, voleu un canut?”,
nugar-nos les ronyoneres, carregar-nos de tabac i fugir cap a la zona de
concerts a veure grups pels que havera matat per veure setmanes abans i d’altres
dels que mai n’havia sentit parlar, però aquells dies tot s’hi valia i les
ganes de ballar no faltaven; els “Eh,
trau la càmera, que no hem fet quasi fotos! Fiqueu cares de persones decents,
va, que açò va pal’ record” que deien col·legues ajupits a la gespa amb
birres i canuts a les mans mentre ens rodejaven amb els braços, fotos que
probablement mai tornem a veure amb gent que amb sort veurem el pròxim any o a
algun altre concert del terreno; el dormir mitja horeta entre concert i concert,
sentir una cançó i alçar-me d’un bot i començar a ballar com una boja; les
mirades calentes a totes hores, el aprendre’m de memòria tots els teus
tatuatges; el trobar a gent que no veia des que vaig començar l’institut –‘i ja han passat anys, molts anys; han passat
moltes coses’, com deia Estellés, i a gent de qui només recorde el sabor de
la seua boca i el tacte de les seues mans: “eh,
jo et conec, tu i jo ens vam liar en un concert?”; l’anar caminant tota
sola perquè ningú ha volgut anar a veure Lendakaris Muertos a les 3 del matí
passades i passar-m’ho millor que mai; el pegar-me amb gent de bon rotllo i amb
no de tan bon rotllo; el “—Hòstia tia, el
baixista és igual que el meu ex... –Pren, beu, fuma i veuràs com se’t passa!”
que em deies per animar-me com la millor de les amigues, i això que a penes ens
coneixíem; l’esguince al concert de Los de Marras de tant ballar, la veu fotuda
a les cinc hores d’estar allà, el rapar-me mig cap a les dues hores d’arribar
conseqüència de tres punkis que ni vam tornar a veure durant els tres dies
següents, el mal de músculs que ni sabia que tenia i que em portes a cavallet
fins la tenda perquè no tinc ni forces per dir-te que em deixes caminar, que em
puc valdre per mi mateixa, junt amb les teves xuleries de l’estil de “no et preocupes, jo tinc molt d’aguante”
mentre m’agafes més fort perquè no caiga de la teva esquena; que em presenten a
tanta gent i anar tan col·locada que no recorde ni el meu propi nom i dir-li a
tot el món “col·lega!”; el fugir dels
demés i besar-nos a amagades mentre els Riot Propaganda reclamen la caiguda del
sistema capitalista i jo et pique dient-te que em punxes amb la barba; el
col·locar-nos amb ves-tu-a-saber-què i acabar traient merda del passat fins
acabar plorant i després rient com dues boges; el parlar-li a tot el món en
valencià perquè ni recorde parlar en castellà; el estar el que vam tardar en
fumar-nos un paquet de tabac tirats a terra mirant les estreles tot sols mentre
m’agafaves de la mà i em contaves la teua història i jo l’escoltava sense veu
ni forces per poder contestar-te, però mai vas entendre per què mirava durant
tanta estona el cel si estreles hi ha a tots els llocs: “però la meua ciutat està plena de fum i no s’hi veuen”—et vaig contestar,
i jo no entenia com amb el fred que feia m’abraçaves perquè jo no en tinguera
sense camiseta. Enyore el dormir cinc hores en quatre dies, el “moreno de
ronya” i netejar-me les ungles amb una navalla, i dir qualsevol cosa sense que
em preocupe què puga pensar la gent; el furtar-los tabac als xics i sentir-nos
les millors perquè no se’n adonaven; a la gent de la qual no recorde ni el nom
però sí l’esperit i l’energia; el planificar el pròxim festival al dia i mig
d’estar allà, perquè anirem encara que diluviï; el mirar-nos i començar a
cantar “¡ojeras, ojeras, ojeras
farloperas!” per les cares de
rebentades que dúiem. Enyore el haver viscut més i més lliurement en quatre
dies que en tota la resta de l’any.