Cries in Vain

El problema ve quan no saps de qui és el problema, si dels demés o teu. I et ratlles. T’afones en la pura misèria perquè inevitablement penses que tot és culpa teva. Plores pels cantons. I a l’estona t’ompli la grandesa i et sens el propi món. Que ningú t’afone, qui tinga cap mena de problema amb tu que es foti, que tu pots amb això i més. Però en el fons saps que no és cert, que la culpa és teva, que tantes persones no poden estar enganyades. Et passes el dia mirant la pantalla del telèfon mòbil esperant respostes, esperant quelcom que mai apareix. Una minúscula esperança que faça sonar el “bip” característic de quan tens una notificació al mòbil o qualsevol altra estupidesa que tingues de so, no importa. La qüestió és que esperes una cosa que no arriba. I perds la paciència. La perds amb cada notificació de les rebaixes de Venca, i fins i tot amb la notificació del professor de Dibuix Arquitectònic dient que canvia l’hora de la classe de dijous per endarrerir-la i que ens alcem més tard, 30 minuts més d’una son que fa molt de temps que has perdut, canviada per nits senceres amb la música a les orelles i mirant un sostre blanc immaculat però sense vore'l; la teva ment està més enllà de les parets d’aquella habitació, d’aquell pis de mala mort. Durant aqueixes hores vagues més enllà dels carrers de Benimaclet, estàs corrent per l’Alameda sota uns núvols grisos de pluja que mai deixen caure res. I la gent dorm, llig, riu, beu, balla, folla. I tu corres per l’Alameda.